Patrimoni arquitectònic

  • CA LA PAULA

Establiment turístic i cèntric que és fonda, restaurant i bar que ofereix el seu servei des de 1870.

Casa entre mitgeres amb façana a l’antiga carretera comarcal de Girona a Olot. Composició de façana segons quatre eixos verticals, amb quatre grans portalades a la planta baixa, un balcó central al primer pis, que recull les dues obertures centrals, i a cada costat un balcó senzill. En el pis superior hi ha quatre balcons individuals. Tots els balcons estan sostinguts per mènsules d’estuc ornamentades amb fullatges estilitzats; les obertures estan emmarcades per rajols i decorades amb rombes de ceràmica vidriada de color verd. Les sanefes que separen cada un dels pisos estan fetes amb la mateixa ceràmica. En la part superior destaca l’àmplia barbacana sostinguda per bigues de fusta, protegint una sanefa de ceràmica en forma d’escacs de color blau i blanc.

  • CAN GUSSINYER

Es troba en el revolt de la carretera a l’entrada de la localitat. A la llinda de la porta d’entrada s’hi llegeix la inscripció: “GABRIEL BARÀNGARI PAPERIS – 1681”. La filla d’aquest personatge, Matrona, a l’any 1701 s’uní­ en matrimoni amb Josep Gussinyer, pagès i propietari de la Miana, el qual heretà també el patrimoni Barangarí­ i al 1769 ja el trobem com a habitant de Castellfullit. La pairalia primitiva de la famí­lia Barangarí­ fou enderrocada en el setge, bombardeig i crema de la vila per les tropes franceses invasores a l’any 1659.

A la guerra de la independència, Antoni, el cap de la famí­lia, lluità contra l’invasor i ostentà el càrrec de capità, donant proves del seu valor en els enfrontaments tinguts. Els francesos , en l’assalt al casal, arrencaren i s’endugueren les bigues dels sostres i teulats, fent-les servir per construir un pas sobre el Fluvià, conegut des de llavors pel “pas dels Gabaits”. Un altre Gussinyer, en Llorenç, germà de l’anterior, que formava part de les hostes del Dr. Rovira, morí­ valerosament en transcurs d’una de les topades amb l’enemic.

En la darrera carlinada, també els Gussinyer s’hi varen veure implicats. En Josep que en aquelles dates regentava el patrimoni familiar, fervorós partidari de la causa de don Carles de Borbó, contribuí­ a l’alçament amb la seva persona i bens. Al capvespre de l’abril de 1872, acompanyat del seu fill Joan i un grup armat, sortí­ de la casa per contrarestar l’embestida lliberal, en la qual Prim Fàbregas, antic moliner dels Gussinyer, va rebre greus ferides que l’hi ocasionaren la mort. Aquella nit el “cipaios” (sic) apostats en les immediacions del casal, engegaren un seguit de trets a la porta, l’empremta dels quals encara és ben visible.

  • CASTELL I RESTES DE LES MURALLES DE CASTELLFOLLIT

Restes de les muralles medievals que protegien el Castell al capdamunt de la cinglera basàltica en moments de lluita i combats a la baixa edat mitjana.

S’han localitzat poques restes, però de ben segur que hi ha vestigis en altres indrets: En el camí de la Rossolada hi havia un dels antics portals de la fortificació. Sota la part posterior de la casa del carrer de la Font núm. 1 hi podem veure una de les torres de la fortalesa. A la casa del costat, carrer de la Font núm. 3, s’hi poden observar algunes de les seves espitlleres i carreus de cantonada, de notables dimensions. A la Plaça del Cingle s’erigia la fortalesa. Can Castell és la casa que hi ha a la plaça, a l’esquerra del mirador, part dels seus murs repenjats a la cinglera encara serven alguna de les espitlleres. El castell el trobem citat el 26 d’octubre de 1193 quan Ponç de Cervera, la esposa Marquesa i el seu fill Pere, lloctinents de vescomtat de Bas, van cedir a perpetuïtat la batllia del castell i la vila a Ramon de Colltort. Al redós del castell s’hi van anar establint una sèrie de famílies pageses que van anar configurant el primitiu poblament, i més endavant es va emmurallar.

Les muralles, durant el segle XV, època de grans terratrèmols, suposem que van quedar malmeses, igual que l’església i el gran nombre de cases que es van enfonsar. Durant la guerra dels remences, al segle XV, i posteriorment durant les guerres amb França, al segle XVII, l’església i les cases sofriren nombrosos danys. Durant el segle XVIII la plaça de Castellfollit va ser una fortificació. També durant la guerra de la Independència i, posteriorment el 1875, durant la guerra carlista, la fortificació arribà a un extrem de degradació. Les successives guerres sumiren el poble en estat de ruïna.

  • ESGLÉSIA SANT SALVADOR (ESGLÉSIA MUSEU)

En un costat de la cinglera hi ha l’antiga església de Sant Salvador, de la qual es té constància ja en el segle XIII. Amb els terratrèmols de 1428 l’església va quedar destruïda i van morir un 25% de la població, hi havia 60 focs, unes 60 famílies (uns 300 habitants). Reconstruïda altra vegada, els francesos el 1657 i 58 van fer grans destrosses. L’església va ser cremada l’any 1936. De l’any 1939 al 1944 Castellfollit no va disposar d’església, es celebrava la missa a Ca les Hermanes. Al 1944 s’acaba l’església nova gràcies a l’aportació econòmica de moltes famílies. El traspàs de l’església vella i el cementiri es va fer l’any 1966. L’edifici actual, refet en diverses ocasions, és d’estil renaixentista tardà, amb un campanar de planta quadrada amb obertures a cada banda i coronat per una teulada casquet adornat amb petites pilastres. Es conserva una finestra romànica tardana i diversos carreus de basalt reutilitzats.

A l’església s’hi van fer celebracions litúrgiques fins que durant la Guerra Civil fou destruïda. El mal estat en què quedà la construcció féu que, una vegada acabada la Guerra, es decidís construir una nova església a la part nova del poble i s’abandonés l’antic edifici. A mitjans dels anys 80, per iniciativa dels veïns, es va recuperar l’antiga església com a centre cultural. Cal dir que la restauració ha estat molt encertada, ja que s’ha combinat el vidre, el ferro i la pedra original.

  • PONT

El pont data de 1908, però poc després de la seva construcció es va veure que alguns estreps s’afermaven sobre terrenys movedissos, fet que provocava l’aparició d’esquerdes.

El pont trencat que trobem a tocar la carretera té una llarga història de desgràcies. El pont data de 1908, però poc després de la seva construcció es va veure que alguns estreps s’afermaven sobre terrenys movedissos, fet que provocava l’aparició d’esquerdes i, per tant, fou necessari refer-lo.
Posteriorment, al final de la Guerra Civil, els republicans en retirada van volar el pont per impedir el pas als nacionals. Feia pocs mesos que s’havia pogut tornar a utilitzar quan l’aiguat de 1940 provocà la desaparició de dos arcs. Aquest fou l’infortuni definitiu: no es va tornar a reconstruir més, sinó que es va optar per fer un altre pont, l’actual.

  • RESTES DEL PONT SOBRE EL RIU TORONELL

Pont d’origen medieval que els diferents aiguats i guerres destruïren fins a l’obra actual de mitjans del segle XX.

La primera notícia de l’existència d’un pont a Castellfollit data del 28 de febrer de l’any 1074. Va ser una publicació jurada, que es va celebrar al comtat de Besalú, concretament a la vila de Figueres, on s’esmenta un pont a Castellfollit.
Damunt del Toronell també existeixen les restes d’un pont gòtic que, segons els historiadors, poden situar-se entre els segles XIV i XVI. Malauradament l’aiguat del dia 3 d’abril de 1970 va endur-se bona part de la construcció que restava intacta.
Durant la guerra de la Independència, els francesos en un intent de conquerir la plaça forta de Castellfollit, es van endur unes grans bigues del mas Gussinyer, per tal de construir un pas que creués el riu Fluvià. Aquest pas va ser conegut com “El pas dels Gabaits”.
L’any 1881 la premsa comarcal va denunciar la manca d’un pas en bones condicions a Castellfollit per tal que poguessin passar les carretes, les mercaderies i el correu. Un fragment deia el següent:”…es vergonzoso para no decir escandaloso, que la única carretera que pone en relación Olot y su comarca con el resto de España, esté interrumpida por solamente un palmo de agua que cubra el vado del Fluvià en el punto de Castellfollit…”.
L’any 1900 el Govern Civil de la Província va aprovar la construcció d’un pont, que es va acabar l’any 1909. L’any 1940 un fort aiguat va rompre dues arcades d’aquest pont fent-lo inservible.
L’any 1945 van començar les obres del pont actual i en tres anys es van acabar.

  • TORRE DEL RELLOTGE

Aquesta torre es caracteritza per la Font de Sant Roc, la imatge d’aquest sant, l’escut de la població i el rellotge.

Quan es va per la carretera de Girona a Olot, en passar per Castellfollit de la Roca, veus una torre majestuosa.

Els vianants, ciclistes, poden aturar-se a beure l’aigua de la Font de Sant Roc. Un dels elements que caracteritzen la torre, és la imatge del Sant, l’escut i el rellotge. El finançament de la torre va ser en gran part possible gràcies a la iniciativa del Sr. Lluís Pons i Tusquets, un diputat a Corts que havia promès l’any 1919, construir-la a canvi que el poble el votés.

El dia 13 de juny de 1924 es van demanar els permisos necessaris. Els plànols els va fer el Sr. Ramon Gusiñer Heras, de Banyoles. L’agost d’aquell any començaren les obres, a mitjans de l’any 1925 finalitzaren i costaren 4.499 pessetes. La imatge de sant Roc amb data de 1885, és conseqüència d’una epidèmia de còlera. Fa uns anys i per iniciativa d’uns veïns de la Plaça de Sant Roc, se celebra el dia 16 d’agost una petita festa en honor del Sant.

  • VILA MARGARITA

Casa entre mitgeres situada al costat de la carretera comarcal que uneix Girona i Olot. Disposa de baixos, amb tres grans portals d’arcs rebaixats; el central és el que dóna accés a l’edifici, construït amb carreus ben tallats i porta la data de 1865. El primer pis té una gran balconada, amb una bonica barana bombada, ornada amb grans fullatges estilitzats. Està sostingut per sis mènsules d’estuc amb fulles d’acant. Tres obertures hi donen accés. El pis superior disposa de tres balcons, sostinguts per mènsules d’estuc decorades amb grans motius florals. Aquests motius es repetiran, amb grans rams, en el coronament ondulat de la casa, on es veu la data 1911 i el nom VILLA MARGARITA.

Els murs són estucats de color salmó i els elements ornamentals de color blanc.